20151231

ESPERANDO (castellano)


Las esperas siempre se me han hecho pesadas. De hecho, aún no entiendo cómo fui capaz de disfrutar del embarazo sin agobiarme

El caso es que, a finales de verano, me enteré de que un par de chicas holandesas habían montado una pequeña empresa para tejer fulares. Leí muy buenas críticas sobre los testers que habían mandado a varias madres porteadoras, y se me hicieron los dientes largos. Muy largos.

Esa semana abrieron una lista para hacer los pre-orders y me apunté.

Total. Por fin ha llegado el momento. Hace dos días que los fulares salieron de fábrica. Y aquí estoy yo. Esperando y esperando. A ver cuándo llega. Con esa sensación que te invade cuando tienes mucho pipi, y estas a punto de llegar al váter. Que cuanto más te acercas, más imposible se te hace la espera.

El fular en cuestión, es este




Se llama Palmae Barbuda. Es 100% algodón y la marca es Nona Woven Wraps.

Yo tengo muchas ganas de verlo y tocarlo. Y a vosotras? Os gusta?

FIN DE SEMANA DE FORMACIÓN (castellano)




Esta foto puede llegar a dar mucho miedo si no estás metido en el mundillo del porteo.

Esto es lo que te encuentras, cuando vas a una reunión de aprendices de instructora de porteo. Un montón de fulares. Con muñecos, bastante realistas, a punto para ser porteados.

La foto la he tomado este fin de semana. En la formación avanzada de instructora de porteo de la escuela Llévame Cerca de Susanne Lenk

Ha sido un fin de semana largo. Encerradas en una sala, horas y horas practicando nudos. Muy intenso, interesante y extraño. Para mí ha sido como ir al baile y dejarme a la pareja de baile en casa. Se hace muy raro ponerme un fular y que Arnau no me ‘diga cositas’ desde la espalda.

Espero poder poner en práctica todo lo que he aprendido e ir mejorando, día a día, en mis asesorías.

UN POCO SOBRE MI (castellano)



 
 
1980 / Granollers / Madre de un niño precioso / Educadora Especial / Instructora  de porteo formada en la escuela  Llévame Cerca. 

Cuando estaba embarazada, tenía muy claro que quería portear. Pero nunca pensé que el porteo se convertiría en una parte tan importante de nuestra vida. Y tan necesaria!

Arnau nació muy grande y con muchas ganas de brazos. Como cualquier otro bebé supongo. Lo empecé a portear con un fular elástico, que se convirtió en nuestra segunda piel durante el invierno.  

Arnau creció tan rápido que me vi obligada a ponerme las pilas y buscar otra forma de llevarlo encima. Los fulares tejidos siempre me habían llamado la atención pero me daba miedo no aprender a usarlos bien, y al final me decidí por un Mei tai, que es una mezcla de mochila y fular. Nos fue muy bien, pero para usarlo en la espalda, no me acababa de sentir cómoda. Así es como hace 5 meses dimos el salto y ahora vamos con fulares tejidos, encantados de la vida. En momentos puntuales, también usamos bandoleras y un portabebés ligero de rejilla.
Arnau parece un niño grande. Pesa 13kg y abulta mucho. Pero sigue siendo un bebé, con mucha necesidad de contacto y muchas ganas de explorar mundo al mismo tiempo. Mucha gente me pregunta porque lo sigo llevando en brazos… pues porque me gusta nos gusta. El porteo nos ofrece la intimidad que tanto disfrutamos y a la vez le brinda unas vistas privilegiadas a Arnau, que no se pierde nada y va tomando notas. Y QUE DURE!

BENDITO PORTEO (castellano)


Muchos días me pregunto cómo lo haría si no hubiera decidido portear…

Tenemos un cochecito super manejable y versátil que va perfecto. Pero, aunque tengo el Ferrari de los cochecitos, siempre me he sentido muy limitada cuando lo uso. Mi compañero se ríe de mí, y dice que soy un peligro al volante.

Personalmente, desde que probé el porteo, siempre lo he preferido antes que coger el cochecito.

Cuando Arnau era pequeñito, se echaba a llorar a la que te lo separabas del cuerpo. Y a mí, se me hacía un mundo verlo llorar. Que sufrimiento! Salía con el niño en el cochecito y el fular pre-anudado para cuando lo pudiera necesitar. Casi siempre acababa paseando el cochecito vacío y con el niño dentro del fular. Tranquilito. Con el tiempo dejé de coger el cochecito. Sólo en momentos muy concretos. Pero siempre con el portabebés a punto para hacer el relevo.

A Arnau siempre le ha ido muy bien estar al aire libre. Y, a día de hoy, puedo decir que, en un año, hemos salido a pasear cada día. Mañana y tarde. A disfrutar del solecito o de la lluvia con su tic-tic-tic sobre la lona del paraguas. Veo a madres ajetreadas que, en esos días de lluvia, necesitan salir por algún motivo y las ves sufriendo para mantener el paraguas agarrado y conducir el cochecito al mismo tiempo. Y el niño dentro de ese plástico que, a mí, siempre me ha dado cierta claustrofobia y me recuerda a ET. Con el portabebés compartimos paraguas y disfrutamos de la lluvia y sus olores y sonidos.

A medida que ha ido pasando el tiempo, he visto que he podido ir casi por todas partes, sin preocuparme de la accesibilidad.

Otra cosa que imagino imposible con un cochecito, es el camino de ronda que hicimos este verano de Sant Pol a Sant Feliu de Guíxols. También hemos ido a diadas ‘castelleras’ de nuestro pueblo. Disfrutando de las vistas y sin sufrir por la aglomeración de la plaza. Al mercado sin atropellar a nadie! #saveespinillas. Pasacalles de fiesta mayor. Sacar a pasear a los perros, y mil circunstancias más en las que, sin el porteo, no podríamos disfrutar.

Y vosotros? En qué momentos habéis agradecido tener el portabebés a mano?  

20151227

UNA MICA SOBRE MI




1980 / Granollers / Mare d'un nen preciós / Educadora Especial / Instructora  de porteig formada a l'escola Llévame Cerca.
 
Quan estava embarassada tenia molt clar que volia portejar. Però mai em vaig imaginar que el porteig esdevindria una part tant important en la nostra vida. I tant necessària!
 
L'Arnau va néixer molt gran i amb moltes ganes de braços. Com qualsevol altre nadó, suposo. El vaig començar a portejar amb un fulard elàstic que es va convertir en la nostra segona pell durant l'hivern. L'Arnau va anar creixent molt ràpid, i em va obligar a posar-me les piles per buscar una altra forma de portar-lo al damunt. Els fulards teixits sempre m'havien cridat molt l'atenció, però em feia por no aprendre a fer-los servir bé, i al final em vaig decantar per un mei tai, que està entre la motxilla i el fulard. Ens va anar molt bé, però per anar a l'esquena no m'acabava de sentir còmoda. Així és que fa 5 mesos vam fer el salt, i ara anem amb fulards teixits, encantats de la vida. En moments puntuals també utilitzem bandolera i un portanadons lleuger de reixeta.
 
L'Arnau sembla un nen gran. Pesa 13 kg i abulta molt. Però segueix essent un bebè amb molta necessitat de contacte i amb ganes d'explorar món a la vegada. Molta gent em pregunta que perquè el segueixo portant en braços... doncs perquè m'agrada ens agrada. El porteig ens ofereix la intimitat que tant disfrutem i alhora brinda unes vistes privilegiades a l'Arnau, que no es perd res i va prenent notes. I QUE DURI!!

ESPERANT

Les esperes sempre se’m han fet feixugues. De fet, encara no entenc com vaig ser capaç de disfrutar del meu embaràs sense agobiar-me.
 
El cas és que, a finals d’estiu, em vaig enterar de que un parell de noies holandeses havien muntat una petita empresa per teixir fulards. Vaig llegir molt bones crítiques sobre els testers que havien enviat a vàries portejadores, i se’m van fer les dents llargues. Molt llargues.
 
Aquella setmana van obrir una llista per fer pre-orders i m’hi vaig apuntar
Total. Per fi ha arribat el moment. Abans d’ahir van sortir els fulards de fàbrica. I ara jo estic esperant i esperant. A veure quan arriba. Amb aquella sensació que t’envaeix quan tens molt pipi, i estàs a punt d’arribar al lavabo. Que com més t'hi acostes, més impossible se't fa la espera.
El fulard en qüestió, és aquest.
 


Es diu Palmae Barbuda. És 100% cotó i la marca és Nona Woven Wraps.
Jo tinc moltes ganes de veure’l i tocar-lo. I a vosaltres? Us agrada?

CAP DE SETMANA DE FORMACIÓ



Aquesta foto pot arribar a fer por, si no estàs posat en el “mundillo” del porteig.
Això és el que et trobes, quan vas a una reunió d’aprenents d’instructora de porteig. Un munt de fulards amb tot de ninots, bastant realistes, a punt per ser portejats. La foto, l’he fet aquest cap de setmana. A la formació avançada com a instructora de porteig de l’escola Llévame Cerca de Susanne Lenk.
 
Ha estat un cap de setmana llarg. Tancades en una sala, hores i hores practicant nusos. Molt intens, interessant i estrany. Per mi ha estat com anar al ball i deixar-me a la parella de ball a casa. Es fa estrany posar-me un fulard, i que l’Arnau no em “digui cosetes” des de l’esquena.
 
Espero poder posar en pràctica tot el que he après i anar millorant, dia a dia, en les meves assessories.

REGALA'M



Si coneixes alguna embarassada o mare/pare recent i no saps què regalar, pensa en mi.
 
Els puc ajudar a trobar el porta-nadons que més els convingui i ensenyar-los a fer-lo servir.
 
Em pots contactar a nusosilligams@gmail.com, al número 637 43 14 92 o mitjançant el Facebook https://www.facebook.com/Nusos-i-Lligams-1687757901453712/?ref=aymt_homepage_panel
 
Estic a Granollers però em puc moure pels voltants

BENDITO PORTEO




Molts dies em pregunto com m’ho faria si no hagués decidit portejar...
Tenim un cotxet super manejable i versàtil que va de conya. Però tot i tenir el Ferrari dels cotxets, sempre m’he sentit molt limitada quan el faig servir. El meu company se’n riu i em diu que sóc un perill al volant.
Personalment, des de que vaig provar el porteig, sempre l’he preferit abans que agafar el cotxet.
 
Quan l’Arnau era petit petit, plorava a la que te’l separaves del cos. I a mi se’m feia un món sortir al carrer i que el nen es posés a plorar. Quin patir! Sortia amb el nen al cotxet i el fulard pre-anusat per quan el pogués necessitar. Quasi sempre acabava passejant el cotxet buit i amb el nen dins del fulard. Tranquil·let.  Amb el temps vaig deixar d’agafar el cotxet. Només en moments molt concrets. Però sempre amb el porta-nadons a punt per fer el relleu.
 
A l’Arnau, sempre li ha anat molt bé estar a l’aire lliure. I a dia d’avui, puc dir que, en un any, hem sortit a passejar cada dia, matí i tarda. A disfrutar del solet o de la pluja amb el seu tic-tic-tic sobre la lona del paraigües. Veig a mares atrafegades que, en aquest dies de pluja, necessiten sortir per algun motiu, i les veus patint per aguantar el paraigües i portar el cotxet al mateix temps. I el nen a dins d’aquell plàstic que, a mi, sempre m’ha fet certa claustrofòbia i em fa pensar en l’ET. Amb el porta-nadons compartim paraigües i disfrutem de la pluja i les olors, els seus sons... A mida que ha anat passant el temps, he vist que gairebé he pogut anar per tot arreu, sense preocupar-me per l’accessibilitat.
 
Una altra cosa que imagino impossible amb un cotxet, és el camí de ronda que vam fer aquest estiu de Sant Pol a Sant Feliu de Guíxols. També hem anat a diades castelleres del nostre poble. Disfrutant de les vistes i sense patir per l’aglomeració de la plaça. Al mercat, sense atropellar a ningú! #saveespinillas. Cercaviles de festa major. Treure a passejar els gossos, i mil altres circumstàncies en les que, sense el porteig, no podríem disfrutar.
 
I vosaltres? En quins moments heu agraït tenir el porta-nadons a mà?

REGALAME (castellano)


 
Si conoces a alguna embarazada o madre/padre reciente y no sabes qué regalarle, piensa en mí.

Los puedo ayudar a encontrar el portabebés que más les convenga y enseñarlos a usarlo
Me puedes contactar a nusosilligams@gmail.com, al numero 637 43 14 92 o mediante el Facebook https://www.facebook.com/Nusos-i-Lligams-1687757901453712/?ref=aymt_homepage_panel